El Canvi Climàtic GR Les Alzines

Els climogrames de 2n. de Batxillerat demostren el canvi climàtic.

De vegades els títols són poc explicatius sobre el tema a tractar o el sintetitzen tant que només en són un pobre encapçalament, quan no volen pretendre ser impactants i pretenciosos. El títol que inicia aquest article és prou demostratiu del que es vol assenyalar i, a la vegada, és una manera d'agrair la feina dels nostres estudiants als que exigim una feina acurada i de qüalitat, tot i que les anàlisis derivades de les dades exposades, en molts casos, haurien pogut ser més incisives. Però estem als inicis del curs pràcticament, encara que hagin passat quasi tres mesos, i la matèria de Geografia de segon curs del batxillerat humanístic tot just va donant els seus fruits. Uns d'aquests fruits són els climogrames que us presento i que analitzarem amb el necessari detall per a que en poguem treure les degudes conclusions.

Primer hauríem de definir què són els climogrames, i hauríem de dir que són la representació gràfica de la mitjana de les temperatures, amb una línia vermella, (en ºC) i les precipitacions, amb unes barres blaves, (en mm=l/m2) de cada mes d'un any determinat. Aquesta representació, per tant, permet visualitzar amb un cop d'ull i ràpidament la corba de la temperatura i l'acumulació de les precipitacions, que són dos dels elements més significatius i definidors de qualsevol clima.

Aquesta significació ve determinada per la importància tèrmica en quant a l'establiment de les tres grans zones climàtiques existents al món (càlida intertropical, temperada i freda) i els seus respectius climes. O sigui, que les temperatures són les que estableixen les grans posicions al món d'aquests climes. Així, tenim entre el Tròpic de Càncer i Capricorn, amb més o menys exactitut, tres climes càlids: l'equatorial, el tropical i el desèrtic. Entre aquests tròpics i els cercles polars nord i sud (Àrtic i Antàrtic) als climes temperats: el mediterrani, l'oceànic/atlàntic i el continental/interior. I entre els cercles polars i els pols nord i sud, el clima fred polar (tot i que el clima fred d'alta muntanya es dóna, com a excepció, a la zona temperada, a causa de la disminució de la temperatura en alçada).

Per altra banda, les precipitacions, configuren la diferenciació d'aquests climes dins de les zones climàtiques respectives donat que en els càlids, amb una mitjana de temperatura d'uns 18-20ºC, segons hi hagi pluges molt abundants i constants estarem parlant de clima equatorial, segons siguin pluges abundants però estacionals ens trobarem amb el tropical i si tenim escasses o nules pluges ens trobarem en el desèrtic. El mateix passa en la zona temperada, amb un oceànic de pluges abundants, un continental de pluges menys importants i un clima mediterrani més sec, tots ells amb precipitacions estacionals i amb estiatges suaus en el cas de l'oceànic, importants en l'interior i més marcats en el mediterrani.

Ara que hem fet un breu resum del que és un climograma i com són els climes més importants del planeta, ens fixarem en les dades que ens donen aquestes gràfiques respecte al clima mediterrani on ens trobem nosaltres mateixos i respecte a diferents poblacions del nostre entorn climàtic. Els alumnes han triat les localitats i han realitzat el climograma de l'any 2003 i el de la mateixa localitat de l'any 2013, i jo intentaré analitzar i treure'n les conclusions el més clares possibles per a que serveixi de toc d'atenció per als incrèduls, tot i que sempre n'hi haurà que negaran les evidències més greus per interesos obscurs, o no tant obscurs.

Abans d'entrar en l'anàlisi, però, m'agradaria recordar que ja la comunitat científica, a través del Panell Intergubernamental de la ONU sobre el Canvi Climàtic (IPCC), reunit a Copenhague, va emetre un informe el proppassat 2 de novembre on afirmava de manera unànime i rotunda que ens trobem davant d'un canvi climàtic irreversible si no s'actua des d'aquest mateix moment amb fermesa, i que, a més, aquest canvi ha estat causat per l'home de manera indubtable. També ho anunciava el Secretari General de l'ONU, Ban Ki-moon, a la vegada que feia una crida per a la conscienciació mundial ja que les conseqüències econòmiques i socials d'aquest canvi climàtic poden ser extremadament greus en les properes dècades.

Segons les últimes dades, aquest any 2014 serà el més càlid des de que es tenen registres, tendència que es confirma amb l'informe de l'IPCC on es conclou que en les tres últimes dècades s'han superat els nivells de les temperatures mitjanes dels últims 1400 anys, a la vegada que les concentracions de diòxid de carboni (CO2) són les més elevades dels últims 800.000 anys. I també s'alerta que podríem arribar a un punt de no retorn a partir del qual l'escalfament ja no es podria aturar si no es prenen mesures prou eficients i immediates./

Per tota aquesta gravetat s'espera que la reunió començada l'1 de desembre a Lima (Perú) sobre el canvi climàtic, on es debatrà la renovació del Protocol de Kyoto, sigui un primer gran pas per a que, per exemple, els Estats Units i la Xina, com a principals emissors de CO2, s'afegeixin a la seva reducció, més enllà de l'acord bilateral al que van arribar fa pocs dies en el que el primer es comprometia a la reducció de les emissions d'efecte hivernacle d'entre un 25% i un 28% fins 2025 i el segon a iniciar la seva reducció a partir de 2030. També s'espera que en la propera trobada internacional de París de finals de l'any vinent s'arribin a uns acords generals i ambiciosos que situin el canvi climàtic com la gran emergència mundial, donada la seva relació amb la resta de problemes com la seguretat, alimentació, salut i desenvolupament econòmic. I n'és un bon exemple d'aquesta gravetat l'informe publicat el 13 d'octubre pel Departament de Defensa dels Estats Units on fica l'èmfasi en que el canvi climàtic serà un risc immediat per a la seguretat nacional, per la seva capacitat d'augmentar les amenaces per malalties infeccioses, el terrorisme i provocar una gran inestabilitat política arreu del món.

La comparativa entre els climogrames de 2013 i 2003.

Contextualitzat el problema a nivell global, ara passarem a definir-lo localment a través de les dades aportades pels alumnes de Segon de Batxillerat B i els climogrames que van realitzar de diverses poblacions de les nostres contrades.

Iniciarem l'anàlisi amb la comparativa de Reus[1], en el qual observem que les temperatures dels mesos més freds de 2003 són superades clarament al 2013, en major mesura als mesos de gener i febrer. Posteriorment però, la primavera puja més suaument de temperatura en el darrer any i no arriba als nivells d'escalfor que es donen al 2003. S'ha de recordar, tanmateix, que en aquest mateix any 2003 va tenir lloc una excepcional i catastròfica onada de calor, amb una durada i intensitat de rècord a tota Europa i conseqüències dramàtiques en els ecosistemes i la població. A Itàlia, per exemple, segons dades de l'institut d'estadístiques d'Itàlia, van morir 20.000 persones de juny a setembre, majoritàriament ancians, nens i malalts amb patologies cardiorespiratòries; a França moriren 14.802 persones de l'1 al 15 d'agost, i a Espanya 6.500 segons el Centro Nacional de Epidemiologia. Això, per cert, ens permet parlar d'altres processos extrems que van lligats amb el canvi climàtic com aquesta onada de calor relacionada en el mateix període amb la pitjor sequera d'Austràlia durant l'estiu previ, i inundacions massives als EUA. Per tant, no podrem treure conclusions sobre l'estiu, donada la seva excepcionalitat, ni tan sols sobre la seva causa més immediata que fou la sequera continuada de la primavera del mateix any 2003. Per aquesta raó haurem de focalitzar en la “normalitat” comparativa dels mesos de la tardor i l'hivern d'ambdòs anyades. I precisament, pel que fa a la tardor del 2013 es veu clarament com a les temperatures els hi costa més de baixar cap als nivells més normalitzats anteriors, fent que el setembre i l'octubre siguin més càlids. Aquest allargament progressiu de l'estiu o una suavització progressiva de la tardor podem recordar que també s'ha donat aquest 2014 ja que hem pogut dur màniga curta fins a principis de novembre sino més enllà, trobant les temperatures “clàssiques” de tardor ja a finals de novembre o principis de desembre.

Pel que fa a les precipitacions, les totals recollides a Reus l'any 2003 són de 561'09 mm i per l'any 2013 de 516'38. O sigui, un decreixement de les pluges de 44'71 mm. Si ens fixem en les barres d'aquestes precipitacions en els climogrames veiem com la seva distribució també varia força. Així, podem observar com hi ha més variabilitat en els mesos del 2013 i abans i després d'un mes amb precipitacions més o menys normals tenim uns mesos amb poques pluges. Aquest fenòmen es dona majoritàriament a la tardor-hivern d'aquest any, on trobem un novembre plujós acompanyat d'un setembre-octubre i desembre molt secs. I a la primavera, quan el mes de major pluviometria hauria de ser “normalment”, en el nostre clima mediterrani, el mes de maig, veiem com els seus nivells baixen de manera notable. A la vegada, veiem com les precipitacions ja escasses a l'estiu (estiatge mediterrani) del 2003 són més pronunciades l'estiu del 2013, lligant-se amb l'escassetat dels primers mesos de la tardor fins arribar al novembre plujós, efecte que causa una llarga sequera que pronuncia i extrema els efectes de la falta d'aigua en els ecosistemes no preparats per a un tant llarg període de poques pluges.

Si prenem com a exemple tot l'esmentat anteriorment en relació a les temperatures i precipitacions de Reus podem veure com la majoria dels efectes es repeteixen en altre localitats més allunyades dins de la mateixa regió climàtica mediterrània. D'aquesta manera, a Tortosa[2], pel que fa a les temperatures, tot i que no poguem dir el mateix de l'hivern i la primavera que abans, l'estiu es torna a allargar fins a finals d'octubre amb un descens molt suau de les seves mitjanes, retardant les baixes temperatures cap al novembre o desembre. En les precipitacions veiem la solitud un altre cop del novembre plujós del 2013, allargant un altre cop l'estiatge fins ben entrada la tardor, alhora que veiem uns nivells de pluja mitjana inferiors i distribuïts d'una manera anormal, tenint un altre maig molt sec que prepara la llarga etapa de sequera fins al novembre. A Amposta[3], localitat a escassos vint quilòmetres de Tortosa, la mitjana de precipitació de l'any 2003 és de 528'6 mm i la de l'any 2013 és de 498'3 mm, o sigui, 30'3 mm inferior, confirmant la reducció dels nivells de pluja abans esmentada.

Veient els climogrames de Tarragona [4] i Sabadell [5], en quant a les precipitacions podem dir el mateix d'un mes de maig menys plujós i un novembre més isolat al 2013, mentre que també es veu l'allargament de l'estiatge i la marcada distribució desigual de les pluges en aquest mateix any respecte al de fa deu anys. Les mitjanes de precipitacions a Sabadell són 22'5 mm inferiors el 2013 que el 2003, tot i que a Tarragona són superiors en 44'8 mm., contravint l'esmentada disminució general. I pel que respecta a les temperatures de les dues localitats, tornem a veure el mateix que hem analitzat anteriorment: un allargament de la bonança de l'estiu amb una tardor més calorosa./

En síntesi, i com a conclusions de l'anàlisi dels climogrames d'aquestes localitats mediterrànies, podem dir que ens trobem davant d'un fenòmens que han canviat en els darrers deu anys i que, a la vegada, tenen tendència a generalitzar-se i fer-se cada cop més presents com a conseqüència del canvi climàtic que estem patint.

Per tot això, podem afirmar que:

  1. Les temperatures elevades de l'estiu, típiques del clima mediterrani sec, s'allarguen fins a fer desaparéixer gran part de la tardor, prolongant-se la sequera típica dels mesos de juliol i agost fins el setembre i l'octubre, o principis de novembre..
  2. Es dóna una reducció generalitzada, tret d'algun cas com Tarragona, de les precipitacions totals anuals, amb uns nivells inferiors al voltant de 20-40 mm respecte al 2003./
  3. D'assegurar-se aquesta reducció de precipitacions totals, i essent progressiva en el temps i continuada, d'aquí a unes cinc dècades la disminució seria del voltant de 200 mm. i ens trobaríem amb uns nivells de sequera importants i un clima assimilat a la varietat mediterrània seca pròpia de regions com Almeria on es presenten precipitacions menors a 400 mm. i una desertització molt notable.
  4. L'anormal distribució d'aquestes pluges causarà una sobrepressió sobre els recursos hídrics (sobreexplotació) en temps massa llargs, donada la sequera continuada a partir de l'estiatge, que farien dessecar molts aqüífers d'interior, salinitzar els propers a la costa o provocar sequeres severes a l'estiu, com la de 2006-2007 que va provocar efectes polítics importants entre les conques internes al voltant de l'abastiment a la ciutat de Barcelona i la conca de l'Ebre que es negava a cap transvassament des del Delta o les boques del Segre.

El canvi climàtic és un fet i la comunitat científica ho ha demostrat amb molts informes plens de dades irrefutables. Nosaltres hem intentat fer el mateix amb les dades més senzilles que tenim a les nostres mans i que ens permeten els nostres migrats coneixements meteorològics o físics, però crec que difícilment ens podem girar davant de les clares evidències que hem demostrat amb la comparació de les temperatures i precipitacions dels anys 2003 i 2013. Han passat deu anys i els nivells de CO2 no han disminuït sinó el contrari. Les conseqüències poden ser molt greus si no es fa res immediatament, però els incrèduls encara dubten donada la dificultat a poder raonar intel·ligentment sobre els fenòmens complexes. És molt més fàcil girar la vista i deixar passar el temps omplint-se les butxaques de diner fàcil, de beneficis econòmics que paguin teories conspiracionistes o facin informes desmentint la realitat. I si aquí les dades ja són alarmants tot i no preocupar massa a ningú, en climes més extrems tot és encara més greu, com per exemple a Lleida, on en deu anys la mitjana de temperatura s'ha elevat 0'5 ºC i la precipitació anual ha minvat en 223'3 mm.[6], a la vegada que el nivell d'humitat ha disminuït dràsticament segons es despren del total de dies amb boira perduts per les planes de Ponent.

Tot això ens hauria de fer pensar si volem ser responsables d'aquests efectes, si la nostra consciència pot admetre que aquests canvis siguin irreversibles i que les conseqüències econòmiques i socials (que no hem tractat aquí) cada cop més importants esdevinguin un llast insoportable per la nostra vellesa o les properes generacions. Si no actuem a partir d'aquest moment, el 2050 tindrem un món en decadència natural on les catàstrofes meteorològiques seran molt comunes, amb sequeres severes i traumàtiques, inundacions catastròfiques, pressions sobre l'aigua tant importants que podran esdevenir font de conflictes armats...i una llarga llista de conseqüències. La solució està a les mans de la comunitat internacional i de nosaltres mateixos, només ho hem de veure realment i fer que s'esdevingui a través de la nostra fermesa i voluntat decidida, perquè d'altra manera, l'endemà serà un dia en el qual tots nosaltres no hi voldríem viure mai


[1] Climogrames realitzats per Gisela Rovira i Sabaté

[2] Climogrames realitzats per Rosalia Pulido i Juan

[3] Climogrames realitzats per Albert Àrias i Grillo

[4] Realitzats per Raquel Feliu i García

[5] Realitzats per Lorena García i Pérez

[6] Dades facilitades per Olga Buriyanova i Andreevna

[7] Professor de Ciències Socials (Història, Geografia i Història de l’Art) de l’Institut Torredembarra, que imparteix l’assignatura de Geografia al curs de 2n. de Batxillerat B (Humanístic)